QUÈ ÉS LA FILOSOFIA?

Si busquem la definició de filosofia podem trobar moltes accepcions: trobem la filosofia definida com la sabiduria humana, el coneixement de totes les coses que l'home sap o pot saber; terme derivat del grec, que vol dir "amor per la sabiduria", és una recerca sense final del vertader coneixement de la realitat, i altres definicions semblants.

Aquestes definicions s'assemblen però no són iguals, aleshores, què és la filosofia?

Segons la meua opinió, la filosofia és el desenvolupament del pensament, és a dir, l'evolució del coneixement humà. A mesura que l'home s'interessa més pel descobriment de noves coses, el camp de la filosofia es va fent més gran. La filosofia és el conjunt de totes les opinions argumentades dels persadors des de l'origen del món fins ara, són les diferents maneres de veure el món i de respondre a moltes preguntes importants i sense cap demostració encara.

Pot ser hi ha qui pense que la filosofia és una manera de viure o d'amor pel pensament, aquestes definicions tampoc serien incorrectes per a la meua manera de veure, però per a mi és més correcta la del desenvolupament del pensament.

Per tant, entenc la filosofia com el conjunt d'opinions i les diferents maneres de veure les coses que defén cadascú amb els seus arguments i raons.

EL FINAL JUSTIFICA ELS MITJOS?

El final podem dir que és el resultat d'una operació realitzada. Els mitjos, en canvi, són la manera d'arribar al final.

Per tant, quan realitzem una acció, el final justifica els mitjos?

En la meua opinió, no. Jo pense que és important tant el resultat com la manera d'obtenir-lo, i normalment hi ha moltes maneres d'aconseguir una cosa, sempre (o quasi sempre) hi ha alternatives. Per tant, hem de triar la manera més correcta d'arribar. Per supost, pot haver alguna excepció, és a dir, en un cas extremat, en el qual només pots evitar un assassinat per exemple, amb una mentira o una traició, aleshores, em pareis bé que és faça, però açó no sol passar, així que hem de tindre cura a l'hora d'escollir la forma de fer les coses.

Alguns pensen que el final justifica els mitjos. Un exemple clar és Maquiavelo, qui pensava que si aconseguies l'objectiu correcte o desitjat, no importava cóm hagueres arribat.

En definitiva, per a mi, el final no justifica els mitjos, per això hem d'anar amb compte quan fem les coses, perquè podem fer coses que afecten als altres.

VIVIM EN UN RÈGIM POLÍTIC JUST?

Un règim polític és un conjunt d'institucions que regulen la lluita pel poder i l'exercici d'aquest.

El règim polític que tenim actualment és la democràcia. És un règim polític just?

Jo pense que sí, que és just. En la meua opinió, és necessari algú que controle el país, trie unes lleis i les pose en pràctica, etc. És evident que tots no podem fer aquestes feines, i és just que decidim les persones que estan dispostes a fer-les entre tots. D'aquesta manera si cadascú fa la seua feina, el país funcionarà a la perfecció.

És veritat, que no tots estarem d'acord amb el resultat de l'elecció, però serà el que diu la majoria de la població, per tant serà el més just i haurem d'estar d'acord.

Alguna gent pot pensar que no és el millor perquè no estarem tots d'acord mai, però, quina manera hi ha més justa que aquesta de fer funcionar el país correctament?

En definitiva, crec que vivim en un règim polític just, encara que tots no pugam estar d'acord sempre.

APARIÈNCIA I PERSONALITAT

Apariènca: aspecte exterior d'una persona o cosa.
Personalitat: conjunt de característiques i aspectes individuals que diferèncien una persona d'una altra.

Una volta coneixem el que vol dir cadascuna podem fer-nos la pregunta: la apariència i la personalitat ténen alguna cosa a veure? estàn relacionades?

Jo pense que no. Com diu el dit: "las apariencias engañan", ja que una cosa és la apariència, la imatge física, i l'altra és la personalitat, la manera de ser. Pot ser nosaltres donem una imatge que no te res a veure amb la nostra personalitat. Segurament a tots ens ha passat alguna volta, que pensavem una cosa d'algú, el jutjavem per l'apariència, per com mira, com camina, i mil coses més i quan l'hem conegut ens hem adonat que l'havíem jutjat malament, perquè al coneixer-lo hem vist que la seua personalitat no és la que ens havíem imaginat. Pot ser ens equivoquem pensant mal, i després ens cau bé la persona o al revés, i també és possible que jutgem i després la persona siga de veritat com pensavem, però en general l'apariència i la personalitat no van juntes.

Hi haurà gent que pensarà que si, que la personalitat és la que duu a aparentar una cosa o una altra, però jo pense que no, perquè moltes persones aparenten una cosa i realment són una altra.

En definitiva, en la meua opinió l'apariència i la personalitat són dos coses diferents, que poden conicidir, o no.

QUI VIU MÉS FÀCIL: ELS CREIENTS O ELS ATEUS?

Ateisme: és negar l’existència de Déu. En un sentit més ample, pot ser tant la incredulitat com la indiferència davant d’una religió.

Creença: és qualsevol cosa que s’accepta com a vertadera en una determinada època o per un grup humà determinat, al marge del procés científic d’hipòtesi i comprovació.

Sabent açò, podem contestar a la pregunta: per a qui és més fàcil viure, per a un creient o per a un ateu?

Segons la meua opinió és més fàcil viure per a un creient, perquè primer, la seua vida té un sentit, mentre que un ateu buscarà el sentit a la seua vida però a la fi, l’únic que trobarà és que no estem ací per res, o que viure o no haver existit mai serà indiferent després de la mort, serà igual. A més un creient té una referència ja feta sobre el bé i el mal i la manera de viure, que és la que li ensenya la seua religió, (que després podrà complir o no) mentre que un ateu no ho té.

És possible que hi haja gent que pense que als creients els “mengen el cap”, els manipulen o altres coses que es diuen, però en la meua opinió u és creient perquè vol, i evidentment perquè creu el que pensa, i si deixara de ser-ho pel que li diuen els altres, pot ser podríem pensar que en aquest cas ha sigut manipulat per la resta de la societat.

Així, pense que la vida dels creients és més fàcil en el sentit de que les seues vides tenen sentit i que segueixen els ensenyaments de la seua religió.

ÉS FÀCIL SER LLIURE?

L’home que és lliure és aquell que decideix per sí mateix, amb els seus arguments i motius, sense ser influenciat per factors externs a ell.

S’ha parlat de la llibertat, de què és, com aconseguir-la, si està o no... però no s’havia parlat de la dificultat o facilitat per a aconseguir-la. És fàcil ser lliure?

Jo pense que en la majoria de coses no. Per exemple, si hem de decidir sobre una cosa molt important en la nostra vida, i tenim clar el que volem, encara que als demés no els agrade, o la societat ens diga una altra cosa, nosaltres triem això. Però les coses menudes de tots els dies que pensem que no són tan importants (que a la llarga sí que o són), la majoria de voltes no les pensem amb tant de deteniment, anem per la via fàcil, és a dir, o que trien per mi, o trie el que sé que agradarà als demés, per la qual cosa m’acceptaran.

Hi ha gent que pensa que és lliure realment a l’hora de triar pel fet de que trien ells, però si reflexionem, la majoria de vegades les coses que ens duen a triar són causes externes que no són el que desitjaríem si no estigueren de moda, o si als demés no els agradaren.

Per tant, no és fàcil ser lliure, i poques vegades ho som de veritat ja que només en les coses més importants de la vida arribem al fons del tema i veiem totes les possibilitats i opcions.

QUINA ÉS LA CAUSA DELS NOSTRES DESITJOS?

Desig: moviment enèrgic de la voluntat cap al coneixement, possessió o disfrute d'una cosa.

Causa: motiu o raó per a obrar, el que es considera el fundament o origen d´'una cosa.

El problema que es planteja és: quina és la causa dels nostres desitjos?
Cualsevol acció o desig té un origen, una causa. A voltes coneixem la causa i a voltes, no, però sempre hi ha.

Per exemple, estem condicionats per la nostra famñilia, companys, situació, lloc i ambient on vivim i pasem molt de temps, des de que hem nascut, ja que si haguèrem viscut en una altre lloc, o en una altra situació econòmica, una altra societat, etc, ara els nostres desitjos canviarien. Però aquestes causes són inevitables, diguem. Altes no ho sñon, com les modes. Pot haver una moda i nosaltres, si sóm lliures, no desitjar-la. I així com les modes, els anuncis, publicitat, amics, etc. P er a saber triar, o al menys per a ser lliures, hem de saber d'on provenen els nostres desitjos i si realment ho desitgem o és només per a quedar bé, ser reconegut, o perqwuè tots ho volen. Encara que molta gent pense que és lliure a l'hora d'escollir si no aprofundeix en la causa dels desig i tria des del coneixement, no ho és. I en la meua opinió, en aquesta societat la llibertat de les persones esà condicionada per causes "evitables" que la gent desconeix o prefereix desconèixer.

Així, les causes dels nostres desitjos són tot l'entorn que ens envolta, i hem de coneixer-les per a poder triar lliurement.

som lliures realment?

La llibertat és la capacitat d’escollir.

Segons la definició anterior, la llibertat és la capacitat d’escollir, però en la meua opinió aquesta definició és incompleta ja que nosaltres podem escollir, però al mateix temps podem tenir un límit, o decidir influenciats per altres factors. La pregunta era si som lliures realment i jo pense que no. Que encara que a voltes creem que som lliures perquè hem decidit el que volíem fer, realment no ho som, perquè sempre, si no quasi sempre, estem condicionats per altres coses: els pares, la falta de diners, qualsevol adicció, les limitacions en les opcions i més coses segons la situació. Inclús les opinions dels amics, per exemple, ens poden influenciar encara que no ens n'adonem.

Així, crec que som lliures sempre dins d’uns límits, i que algunes voltes creem que altres coses no ens condicionen i realment sí que ho fan.

DETERMINA LA LLENGUA EL NOSTRE CARÀCTER?

Llengua: sistema de comunicació i expressió verbal d’un propi poble o nació.

Caràcter: tendència cap a un tipus de comportament que manifesta l’individu. En el caràcter intervenen els factors psíquics i l’ambient.

Respecte a la pregunta de si la llengua determina el nostre caràcter, pense que no.

He dit que l’ambient influeix en el caràcter, és veritat, però la llengua no, sinó les circumstàncies, la situació de cadascú. Nosaltres podríem haver segut diferents si les nostres circumstàncies fins ara hagueren segut diferents a les que hem viscut. Però la llengua no importa, ja que nosaltres podem tindre un caràcter paregut a alguna persona d’un altre país, i de la mateixa manera, podem tenir un caràcter i un comportament completament contrari a algú que parla la nostra llengua. El caràcter es refereix més al comportament, les reaccions davant d’una situació, l’estat d’ànim, etc. Jo crec que sent la mateixa persona, si haguera viscut tot igual, però canviant l’idioma, i en lloc de parlar espanyol haguérem parlat per exemple francès, pensaria igual i reaccionaria igual davant les coses.

En definitiva, pense que en el caràcter influeixen moltes coses, però no la llengua que parles, sinó la situació.

12 COSES QUE FER ABANS DE MORIR-ME

Algunes de les coses que faria abans de morir-me serien aquestes:

*Viatjar a Marroc.
*Acabar la carrera de violí.
*Fer el marató de Nova York.
*Fer-me una foto en una piràmide d’Egipte.
*Ser catedràtica en una universitat.
*Aprendre a tocar el piano.
*Fer paracaigudisme.
*Escoltar les dotze campanades en el Big Ben.
*Saber parlar àrab.
*Fer alguna cosa per la qual em recorden.
*Participar en unes Olimpiades.
*No perdre les amistats que tinc ara.

Supose que açò anira canviant, o omplint-se, i supose que no les aconseguiré fer totes, però si les fera totes, em sentiria més que satisfeta.

PER A QUÈ SERVEIX LA CIÈNCIA?

La ciència és un conjunt de mètodes i tècniques per a l’adquisició i organització de coneixements sobre l’estructura d’un conjunt de fets objectius i accessibles a diferents observadors.

La ciència serveix per a donar respostes a moltes preguntes del món. Serveix per a adquirir coneixements i demostrar molts fenòmens que ocorren al món. També serveix per a avançar en el desenvolupament dels humans, de les societats, la manera de viure, etc. Un exemple d’ açò són els avanços tecnològics. La tecnologia ha canviat moltes coses, ara tot es mou per la tecnologia, i sense ella hui en dia no podríem viure. La ciència també serveix com a mitjà d’informació tant entre les persones que es coneixen o es tenen a prop com a nivell mundial, i açò afecta també a la economia de tot el món.
Per últim, també afecta a l’educació, ja que sabem d’ on venen moltes coses que sense la ciència no sabríem d’ on venen ni què són.

En conclusió, la ciència ens pot donar la resposta a moltes preguntes i açò afecta a la societat, l’educació, l’economia... ara bé, encara falten moltes coses per descobrir, i sempre hi haurà preguntes que la ciència no podrà contestar.

QUE LI PASSARIA A UN XIQUET QUE VISQUERA AÏLLAT DURANT LA SEUA INFÀNCIA I LA SEVA ADOLESCÈNCIA?

En la meua opinió, un xiquet que sempre ha estat aïllat, a l'hora de relacionar-se amb altres persones no sabria cóm fer-ho. Crec que tindria un caràcter molt difícil i seria insociable, no li faria cap bé el haver estat aïllat, i avui si no saps relacionar-te amb la gent estàs perdut. És precís que ens relacionem amb les persones, és necessari, i sino fem la prova: intentem estar un dia sense comunicar-nos amb ningú… no podriem.

Supose que es tornaria boig, i no actuaria com una persona, actuaria més per instint que per raó, ja que sense ningú que li ensenyara com ha de fer les coses, quines estàn be i quines mal, etc. no ho sabria, i no ho aprendria ell sol, simplement faria el que voldria i buscaria la millor manera de sobreviure.

Encara pense que podria tindre més conseqüències, però en general eixes són les més importants: no sabria cóm relacionar-se amb els altres i actuaria més per instint que per raó.