Jo pense que estic en una posició dualista. El cos i l'ànima són dos coses diferents, però al mateix temps, no pot haver un cos sense ànima, ni una ànima sense cos, es fan falta l'una a l'altra per a completar-se.
I respecte a l'article, jo pense que a voltes la ciència en alguns sentits pot arribar a ser roin, m'explique: està molt be que avancem, que estudien als humans, l'anatomia, el cervell... però cal tindre en compte les conseqüències.
Diuen que poden estudiar el cervell humà, i poden saber amb això TOT el que sentim, pensem, diem o no volem dir perquè és algo nostre i no ho ha de saber ningú, més que nosaltres, entonces, això com dia l'article és deixar de tindre intimitat, deixar de tindre coses teues que només tu saps, etc. Per a mi això no és bo, una persona ha de tindre intimitat, i ningú deuria mirar què és el que té dins obrint-li el cap. Per lo menos, jo no deixaria que m'ho feren a mi, jo tinc coses (igual que tots) que són meues i de ningú més en el meu cap.
Supose que hi haurà gent que sí que estarà d'acord amb açò (per exemple els neuròlegs aquests que volen investigar sobre això), eixa gent deuria pensar primer les conseqüències, i sobretot pensar si els agradaria que a ells els llevaren la intimitat (i en certa part, la llibertat) d'eixa manera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
pregunta: i com es coordinen el cos i l'ànima de les persones.
Jo pense que mitjançant nosaltres. Nosaltres sóm cos i ànima, per tant el que desitja la nostra ànima ho transmetem amb el cos. Nosaltres sóm el conjunt de les dos i automàticament el que u fa ho sap l'altre.
Publica un comentari a l'entrada